2005

La Candelaria, 2005. Actualmente la yaya, se podría decir, vive sola.

La meva yaya viu al mateix pis des de fa 33 anys.

És una comunitat de veïns que ha anat envellint. Excepte els pisos d’adalt, els altres han albergat famílies amb crius petits que s’han anat fent grans. I, més o menys, han anat marxant.

Com la meva família.

Al costat de la meva àvia, en el segon pis, hi viu la Senyora Josefa. Passen totes les tardes juntes mirant pel•lícules d’en Juanito Valderrama i altres per l’estil. Sobretot a l’hivern. La Senyora Josefa també és vidúa, ja fa molts anys. És molt més jove que la Yaya, però s’ha cuidat menys al llarg de la seva vida.

Al matí, a cuidar de la Yaya, ve la Merxe. La Merxe és una nena de vint anys que, en un programa d’inserció social, va trobar com a feina cuidar d’una persona gran. I li va tocar la Yaya.

La Merxe i la Yaya están juntes tres hores al dia, cinc dies a la setmana. Actualment, la Yaya passa més temps amb la Merxe que amb cap altre de la família, tot i les trucades i les visites a diari per part de la meva mare, la seva filla.

Segons m’explica la Yaya, la Merxe no sap fer res. I amb ella està aprenent a tot. Sobretot a netejar. I una mica a cuinar. De la seva manera, discutint, una va aprenent a fer neteja, i l’altre va aprenent a valorar tot el que no es pot veure, sinó sentir.

De vegades la Yaya s’enfada amb nosaltres, la seva família. Desconfia de la seva filla i del seu gendre, el meu pare. Després torna a la realitat i és la de sempre.

La Yaya té un canari que no té un nom definit. És un canari estrany perquè les plomes del cap li formen un barret de color marró fosc, i la resta és groc. Canta molt bé. El canari s’ha adaptat molt bé als hàbits de la meva àvia. De vegades, quan va a casa la Senyora Josefa, li deixa la tele encesa, per a que canti. I els cants es senten per tot arreu. I a les nits de primavera, fins i tot molesten.

En aquests últims anys, la Yaya ha tingut cria de canaris, perquè al principi, li vaig portar una canària, per equivocació. I quan li vaig portar el mascle, van criar. Coses de la natura.

Però la natura engabiada també té les seves coses i la Yaya patia per que no tota la niuada se’n sortia. I li vaig tornar la canària al veí que me la havia regalat.

D’això fa uns sis anys. Crec que el canari ja el tenia quan un dia va caure, i es va trencar el fèmur.

Com que va caure des de l’escaló que hi ha per entrar a l’armari-rebost de la cuina, doncs no hi ha entrat mai més.

La van operar a l’Hospital de Figueres, li van fer proves i, degut al bon estat de salut de la Yaya, van optar per posar-li una pròtesi resistent. Però li van deixar la cama una mica més alta, o més baixa, que l’altre. I això va influir en la recuperació.

Per recuperar-se, la Yaya va anar a viure a casa de la meva mare. Va ser llavors quan es van donar compte que no podien viure juntes.

Normal. Suposo que han passat tant de temps junts, els meus pares i la Yaya, que per un temps van reviure la situació i es van adonar que no podien tornar a passar un altre cop pel mateix.

La Yaya va tornar a casa seva. Més o menys seva. En usufructe, podriem dir. Millor dir que la Yaya va tornar a viure sola, al costat de la Senyora Josefa i amb el canari.

Amb la Senyora Josefa anàven juntes al mercat els dijous. I a l’estiu, es feien llargs passeijos fins el Caprabo, es sentaven en els mobles de jardí, i s’estaven una estona a la fresca de l’aire condicionat.

Un altre dia anàven a l’Intermarché, l’altre dia fins al Lidels. Els diumenges, la Yaya sortia sola i anava a Missa, la dels Vells, i se’n tornava cap a casa. Amb el canari.

Un dia que tornaven del dijous amb la Senyora Josefa, van passar molt-a-prop-del-pas-de-cebra, quan-el-semàfor-estava-taronja, i un cotxe la va fer caure. La Yaya, per no trencar-se l’altre fèmur, va posar la mà.

I es va trencar la mà. Però el metge d’urgències va dir que no ho estava, de trencada, i només li va embenar. Va ser més tard que ens vam adonar. Després que la Yaya es queixés i és queixés. Quan ja no es podia fer res. Li ha quedat la munyeca deformada, però tot i això segueix cuinant.

La pitjor va ser quan, un dia del mes d’agost, va caure sola quan anava al dijous. La crossa li va relliscar en unes baldoses mal col.locades, i es va fer molts cops, entre ells un al cap. I molt de mal, molt d’espant.

Va haver d’anar a judici contra l’ajuntament. Els pares la van portar a Girona, però la jutge no la va deixar parlar, perquè la Yaya plorava. Va guanyar el judici, evidentment, i l’ajuntament la hagut d’indemnitzar.

El seu gendre, el meu pare, li ha buscat tots els ajuts possibles, i, actualment, viu prou bé, amb dolors, sentint el temps.

Jo penso amb la meva àvia com la persona que em va alimentar al llarg de la meva vida. Quan ara menjo alguna cosa preparada per ella, em vénen a la memòria tots els dies que vaig menjar al costat d’ella. Concretament, recordo els dies de cole a les Escolàpies; menjàvem en la casa del carrer Méndez Núñez, i a mig menjar apareixia el meu pare. Amb un trinaranjus, amb un sidral. De vegades sense res. Era l’època en que tots viviem allà.

La Yaya s’enfadava sempre amb el meu germà perque no menjava. Jo sempre menjava més que ell, amb més educació, amb més ganes. No era cap esforç.

Quan els meus pares van comprar el pis de la Talàia, la
Yaya es va quedar on ara viu sola. Però cada dia ens venia a fer el dinar. Anava al dijous a comprar, i ens preparava la taula. Jo llavors estudiava BUP. I teniem un gos teckel que es deia Bup. I la Yaya també li preparava el dinar al gos.

I els diumenges, paella. I els dissabtes, carn d’olla. I peix arrebossat, i la sopa.

I aixi vam créixer.

I tot i així recordo que m’enportava fiambreres cap a Girona, al pis d’estudiants, quan feia biologia. I que la fiambrera me la vaig emportar fins i tot els cursos que vaig repetir. I que mai no he trobat a ningú que digués que havia provat una cosa tant bona, com qualsevol aliment que preparés la meva àvia.

I suposo que ningú ho negarà.